El Dia Mundial del Medi Ambient i l’Economia Verda

Cada 5 de juny se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient. La proposta va ser promoguda per l’Assemblea General de les Nacions Unides, en el marc de la primera Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient Humà, que va tenir lloc l’any 1972 a Suècia (Conferència d’Estocolm). En aquesta mateixa Assemblea també es va crear el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Per a les Nacions Unides els objectius d’establir un Dia Mundial del Medi Ambient són sensibilitzar l’opinió pública envers les problemàtiques ambientals i intensificar la preocupació i el compromís de la classe política per la preservació del medi ambient. 

Cada any el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) estableix una temàtica de treball per la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient. Enguany el tema central serà l’Economia Verda, sota el lema “Economia Verda: també t’inclou a tu?”.  Així mateix, l’Economia Verda també serà un dels eixos centrals de treball de la Conferència de les Nacions Unides per al Desenvolupament Sostenible (Rio + 20) que tindrà lloc a Rio de Janeiro del 20 al 22 de juny. I és que, des de fa més d’un any, la paraula economia ha esdevingut d’ús habitual en tot tipus de converses i el model econòmic i de desenvolupament actual no para de ser qüestionat. En aquest context, es presenta com a possible solució la transició cap a una Economia Verda.

Si prenem com a referència les característiques del sistema econòmic que ens regeix, l’agrupació de paraules economia + verda podria semblar-nos inversemblant, estranya, antagònica. Quina és però, la definició que es dóna d’Economia Verda? Segons el PNUMA, l’Economia Verda és aquella que aconsegueix millorar el benestar de la humanitat i l’equitat social, reduir els riscos ambientals i els danys ecològics.  A la pràctica, es determina com a Economia Verda aquella que farà créixer els ingressos i impulsarà llocs de treball mitjançant inversions públiques i privades que es regiran per les premisses següents: reduir les emissions de carboni i altres gasos contaminants; fer un ús eficient dels recursos i millorar en eficiència energètica; evitar la pèrdua de biodiversitat i de serveis ecosistèmics. Per tal d’aconseguir-ho serà necessari que aquestes inversions siguin recolzades per reformes en la política de despesa pública i canvis en la legislació vigent.

Tot i tractar-se d’una disciplina recent i anar acompanyada de bons principis, l’Economia Verda ja ha començat a rebre crítiques i té alguns detractors. Els discursos i arguments contraris a l’Economia Verda són diversos. Hi ha qui en qüestiona la seva viabilitat econòmica perquè el camí cap a una Economia Verda comporta fer grans inversions (per millorar en eficiència i reducció de residus, per exemple) i això, pot provocar que el consumidor final hagi de pagar un preu més alt a canvi de preservar el medi ambient. També hi ha qui opina que l’Economia Verda implicarà la mercantilització i la privatització dels serveis ecosistèmics i dels recursos naturals, davant la possibilitat que s’hagi de pagar per utilitzar-los. Ja són nombroses les grans empreses del sector energètic, agroindustrial, farmacèutic, químic, etc. que estan interessades en l’Economia Verda. Les del sector energètic, per exemple, veuen en la utilització de la biomassa una sortida a l’explotació del petroli. Es planteja doncs, si les mesures proposades per l’Economia Verda podran aconseguir la transformació cap a un model econòmic sostenible. O si al contrari, fins i tot poden anar en contra direcció, provocant que els recursos naturals acabin essent controlats per grans empreses. En aquest cas, les comunitats indígenes i de països del sud seran qui en sortiran encara més perjudicades. Al llarg de la història aquestes comunitats, coneixedores del medi en el que viuen, han compatibilitzat l’aprofitament dels recursos naturals amb l’aplicació de bones pràctiques de gestió que han permès als ecosistemes continuar evolucionant.  Es podria concloure doncs, que tot i conèixer la definició de l’Economia Verda, no se sap com s’acabarà d’aplicar ni si el resultats s’adequaran als objectius proposats.

  

Per altra banda, l’any 2011 Gunter Pauli va publicar el llibre The Blue Economy. El llibre pretén contribuir al disseny d’un nou model econòmic basant-se en que un ecosistema no només pot subministrar serveis, sinó que pot actuar com a font d’inspiració per millorar el nostre sistema de producció i consum. Els seus plantejaments van lligats a altres corrents com la del cradle to cradle, que promou el tancament dels cicles dels sistemes productius, tal i com fan els ecosistemes naturals. A la natura, per exemple, el concepte residu no existeix perquè tot es recircula i recicla. L’Economia Blava vol anar més enllà de la preservació del medi ambient i parla de regeneració. Respecte la necessitat d’evolució contínua que tenen els ecosistemes per tal de sobreviure, la qual cosa pot proporcionar idees pràctiques i inspiracions  per aplicar en models de negoci. Una economia que tendeixi a l’Economia Blava, que actuï sobre les causes dels problemes ambientals i no sobre els efectes, serà més eficient. El llibre també exposa un llistat de 100 innovacions inspirades en el funcionament dels sistemes naturals que s’han convertit en nous models de negoci, independents de subsidis i exempcions d’impostos. Fins al 2011 aquestes 100 innovacions, havien generat 20,000 llocs de treball.

Deixant de banda els colors, el sistema econòmic actual ha demostrat que és incompatible amb la preservació del medi ambient i poc just amb bona part de la societat. Les crisis ens avisen que alguna cosa no va bé i poden esdevenir oportunitats per reorientar el nostre futur. I en aquest camí, l’aplicació del coneixement i la lògica dels ecosistemes ens pot ajudar a dissenyar models econòmics sostenibles, que satisfacin les necessitats bàsiques de tothom. Tal i com va dir Jorge Wagensberg la natura fa milers de milions d’anys que innova i la cultura humana ho fa des de fa més de 100,000 anys.